login
Inicia sessió

register
Registra't

records d'ahir

les llàgrimes al tren

El murmuri de les persones dins del tren, caps mirant per la finestra, ulls mirant a l'horitzó, tots en el seu mon, cadascú en un lloc diferent i a la vegada al mateix lloc.

Hi havia una cosa diferent en un noi, mirava a l'horitzó, amb les llàgrimes rodolant per la seva cara, mentre que en els seus llavis hi aflorava un somriure.
Els seus ulls blaus, brillaven, i de cop, es van girar directament cap a una noia que sense voler, portava una bona estona observant-lo de peu, pensant com seria aquell noi.

Quan es va girar, la noia es va adonar que les llàgrimes queien per la seva cara sense voler, i rapidament es va pasar les mans per els rostre, secant aquelles llàgrimes. El noi va canviar la motxilla de lloc, i amb la mà senyalava que segués allà, en aquell moment, observant els seus ulls, va descobrir que un nou dia i una nova història acabava de començar.

Comentaris (4)14-11-2012 13:25:48

la llibertat al mar...

La llum del sol s'escolava pels forats que deixaven les persianes i il·luminava el seu rostre completament adormit, els seus ulls lentament s'anaven obrint, mentre que un somriure es deixava entreveure en els seus llavis.

Va obrir la porta i només sortir, una lleugera brisa d'aire li portava l'olor de la llibertat, de la felicitat, li portava l'olor del mar.

El sol brillava més que mai, l'aire era fresc, i a la sorra es veia un camí de petites petjades que arribaven a unes roques on trencaven les onades.

A la roca més alta, es divisava la seva silueta, mentre que el cabell llarg i llis es movia lleugerament. Va obrir els braços i va pronunciar encara més aquell somriure de felicitat, la seva ment, el seu cos, tota ella es sentia lliure, sabia que en aquells moments no hi havia res que la pugués lligar, no hi havia res que importés, només la distància de la roca al mar.

Va saltar, es va llençar al fosc mar, trencant així, durant uns minuts, totes les cadenes que la lligaven, trencant tots els problemes que pugués tenir.

Un cop dins, l'aigua freda envoltava el seu cos, refrescava les seves idees. Allà abaix, era l'únic lloc on podia pensar i reflexionar tranquilament. Quan s'endinsava al mar, deixava de ser ella, passava a formar part del mar, com un únic ésser.

Sense pensar-s'ho dos cops, va començar a nadar sense rumb, només nadava, fins que el temps se li va acabar, i lentament, mentre l'aigua esborrava les petjades, ella les tornava a fer però en l'altre sentit, sense ganes, però encara amb el somriure als llavis, tornava a casa.


Comentaris (3)25-03-2012 19:37:38

luz de luna

La luna crecia, su luz iluminaba a esa pareja sentada en el borde de un muro, hablaban sin abrir la boca, se besaban sin tocarse, una sola mirada bastaba para hacer todo eso, pero esa conexion no la podria tener nadie más, era su momento, su luz, su historia, que como todas, tendria su final...

Comentaris (0)21-03-2012 23:25:33

mi otro yo

Las ganas de chillar, de destrozarlo todo... No se van... Habitan en mi interior como otra parte de mi, como la parte mala que nadie querria ver nunca, como mi otro yo, como si fuera otra persona capaz de destrozar todo lo que habia conseguido hasta entonces....

La rabia se apodera de mi cuerpo, me controla, doy golpes sin saber como, doy golpes a todas partes, mis pequeños puños estan completamente rojos, como un señal inequivoco de lo que ha pasado.

Me derrumbo, el mundo en el que vivo y el que yo cree se derrumban mientras lo destrozo todo, mis ojos rompen en lagrimas, y se que ya nada volvera a ser lo mismo.

Comentaris (0)21-03-2012 23:17:20

prisión personalizada

Mil gotas de lluvia rozando su rostro, mojandole sus parpados cerrados juntandose con las pequeñas lágrimas que salen de sus ojos tristes y cansados... Pequeñas y diminutas gotas cayendo por su pelo corto, frías gotas que mojan ése cuerpo calado y helado hasta los largos huesos de su cuerpo.

Unos ojos que, poco a poco, levantan la mirada hacia el cielo, intentando encontrar la luna, y con ella, una brizna de esperanza para poder romper las duras cadenas que le hatan a ese lugar del que tanto quiere escapar.

Pero las gotas no cesaban, la luna no aparecía, y él, tristamente, arrastró , sus pies, cansados de no hacer nada y a la vez hacer demasiado, los arrastró hacía ése lugar triste, hacia su prision personalizada...

Comentaris (1)21-03-2012 22:44:55